jueves, 6 de julio de 2017

Diuen


Diuen que l’arruga és bella. Això ho diuen les que encara no en tenen gaires. Jo ja soc molt vella i en tinc a dojo. De jove, em posava tota mena de potingues al meu abast i al de la meva butxaca. Mentides i més mentides. I tot per vendre productes i il·lusions. Els productes no, però les il·lusions són barates i fins i tot es regalen.

Tenia una bona vida, no em mancava res, no em podia queixar per res. Però arribà un moment, quan la pell i el cos sencer començaren a marcir-se, que l’enuig, fins i tot el desesper, no em deixava viure. Em vaig tornar intractable, malèvola, roïna. Ho reconec. I ara pago les conseqüències. Ara soc més desgraciada que mai. I m’ho mereixo. Tot per no haver sabut acceptar l’inevitable.

He sobreviscut a marit i fills. L’Albert, el meu marit, era deu anys més gran que jo, la qual cosa justificaria que em portés la davantera a l’hora del traspàs. Els meus fills, l’Enric i la Marta, però, pobrets, varen marxar massa d’hora. Tots dos. L’un darrere l’altra, en només setmanes de diferència. Una malaltia genètica rara, en diuen ara; de naixement, digueren llavors. Això m’hauria d’haver fet sospitar.

El cas és que jo soc aquí, dempeus, com qui diu, patint les conseqüències del meu egoisme, de la meva insensatesa, potser de la meva bogeria. Però qui m’ho havia de dir! Els desitjos de la ment no haurien de comptar. Els pactes imaginaris no haurien de valer. La voluntat d’una boja no s’hauria de fer realitat.

Hagué un moment de la meva vida que hauria venut l’ànima al diable per l’eterna joventut. Degué ser la meva recargolada ment que em jugà una mala passada. Potser aquell llibre (1) i la seva maleïda llei de l’atracció, que m’obsessionà tant de temps, tenia raó i el meu cervell envià un missatge incorrecte a l'Univers. 

El que sigui que m’ha concedit el do de l’eternitat m’ho ha fet pagar massa car. M’ha deixat envellint eternament. No hi ha pitjor càstig.

Diuen que l’arruga és bella, però no és veritat. Qui em veu, tal com sóc ara, fuig esperitat com si tingués una malaltia contagiosa. Diuen que sóc una empestada, una bruixa, un ésser malèfic. I potser tenen raó. Però és que diuen tantes coses...


(1) El Secret. Rhonda Byrne. 2006.

2 comentarios:

  1. Hola Josep mª no me imaginaba que alguien pudiera quedarse arrugada por vida, la arruga es bella, si has sabido envejecer, creo que tu protagonista no lo ha hecho en la medida que la edad permite, estirar piel es arrugar la forma de ver, es estirar la expresión, ¿que es una cara sin sus facciones? Un abrazo

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hola Eme!! Disculpa mi silencio pero, no entiendo por qué, no he recibido el habitual mensaje por email de que tenía un comentario en este blog. Siempre, sin excepción, contesto a los lectores que me dejan su opinión, pero si no lo he hecho en esta ocasión ha sido por desconocimiento,
      La verdad es que, como son escasísimos los comentarios que recibo aquí, hacía mucho tiempo que no me pasaba y de ahí la sorpresa.
      Te agradezco, pues, tu visita para leer este relato de fantasía que pretende criticar la obsesión por mantenerse eternamente joven.
      Un abrazo.

      Eliminar